ABRIL 2020 | Dies de confinament

 Avui fa 35 dies de confinament, això vol dir més d’un mes, vaig passar d’uns primers dies amb molta energia i ganes de fer coses, em vaig posar davant dels fogons fent receptes de cuina, vaig fer ganxet, vaig ordenar calaixos i armaris, vaig fer gimnàstica, ioga, ball i pilates i una gran quantitat d’activitats que m’ocupaven tot el dia, sentia necessitat i ganes d’estar a casa, de pau i d’introspecció, estava cansada dels dies sempre iguals, de les mateixes sensacions, els mateixos colors...

Tenia ganes de sortir d’una roda que poc a poc m’ofegava i em paralitzava i quasi sense pensar no era del tot conscient d’una situació greu i mortífera que ens persegueix, he viscut submergida en cada moment, aprofitant i traient suc de cada minut mentre faig balanç de moltes coses.

Ara ja han passat molts dies i començo a sentir-me inquieta i neguitosa amb moltíssimes ganes d’estirar les cames i caminar. La meva percepció ara ha canviat i sento que ja ha arribat la primavera, el perfum de les flors i la seva fragància, els ocells que refilen amb el seu cant i en aquest moment les meves ganes de treure el nas per la finestra cada dia és més gran i sento el desig immens de trepitjar la terra humida, de sentir l’aire en el meu rostre i el raig de sol acaronant la meva pell, però tot això queda en el somni i dia rera dia es converteix en un mantra que continua.

També he notat alguns estralls en el meu cos,cames adolorides i dolor a les cervicals, mal de ventre i sobretot dormir molt malament despertant-me a mitjanit amb molta calor i molt neguit.

Ara mateix estem vivint una situació incerta, amb moments confusos i estranys i bombardejats contínuament de notícies fosques i dures. Malgrat tot no deixo de pensar en positiu i de seguir els consells que contínuament van donant, parlar amb la gent, fer alguna vídeo-conferència, dibuixar, escriure,cuinar...i un munt de coses diferents que omple les hores del dia a dia.

Intento respirar profundament, mirar l’horitzó, agrair i gaudir dels bons moments i impregnar-me de pau, però malgrat els meus intents sento un rau-rau a l’estómac i una veueta que no deixa de mortificar-me constantment i avui dia 35 del meu confinament m’espanta pensar que succeirà quan tot s’acabi, em desconcerta no saber què, ni quan ni cóm i viure en aquesta incertesa dia rera dia, sense saber res de res.

Qué passarà després? Podré fer aquell viatge que tant desitjava? Podré fer les obres al pis?

En quina situació laboral em trobaré?, no hi ha res segur i tot són hipòtesis.

Sento més que mai el pas del temps i m’adono que l’he deixat perdre tot pensant que era infinit. Potser ara percebo les coses des de un altre prisma i m’adono de subtileses  i sensacions que mai havia parat atenció, potser he crescut en el sentit de maduresa i saviesa.

Estic convençuda i penso que és del tot cert que res serà igual quan s’acabi perquè en el fons mai res és estàtic i la vida canvia contínuament, el que no puc imaginar-me és com serà aquest canvi i si m’agradarà, ja qui diu que potser serem més humans o millors persones, que tindrem més ganes d’abraçar-nos i que viurem en un món on valorarem més l’espiritualitat, jo sincerament no ho tinc tan clar, és possible que ens adaptem en aquest món virtual i que tot sigui a través de pantalles, potser ens acostumarem a tenir converses virtuals, classes on-line, viatjarem a llocs inèdits a través d’internet i tindrem milers d’amics tots dintre les nostres xarxes, m’esborrona pensar en aquest món, en un món que no sé si hi encaixo però en el que acabes formant part d’ell.

Trobo a faltar les olors, els colors, les sensacions, les mirades...un munt de coses que potser s’esvaeixen...

El que pots veure fora de la pantalla, l’autenticitat de cada instant,

aquella mirada que et copsa,

aquella mà que t’agafa

el fred que et glaça les galtes

i els raigs de sol que acaronen la pell.