MADAGASCAR | 16/07/19

Ens aixequem molt d’hora i esmorzem. Veiem per últim cop a la nostra cambrera que ens rep amb un somriure d’orella a orella i ens porta el compte, paguem, recollim les maletes i esperem…

Ens passem una bona estona esperant ja que sembla que no són tan puntuals com han dit, però finalment ens recullen i anem a l’altre hotel on hi ha els holandesos. Allà tornem a esperar, badem, mirem per la finestra, xerrem, mirem el rellotge.... i el temps va passant, al cap d’ una hora  començen a carregar els gips i finalment sortim a les 8h.

Fem alguna parada pel camí i aprofitem per fer un pipí, altres vegades també parem quan hi ha alguna cosa interessant o curiosa i veiem uns nois que van amb un carro i els seus cebús, s’aturen i s’hi posen bé perquè els hi fem una foto i seguim camí, ara el xòfer posa música i els holandesos no paren de xerrar, no entenc absolutament res del que diuen però sembla que estan molt animats i contínuament  van fent fotos. Jo miro i observo, em concentro en la música, m’endinso dintre el paissatge i gaudeixo minut a minut, m’adono que estic en terra africana, els colors, el ritme, les olors… tot agafa un altre caire.

El cotxe com sempre sembla una muntanya russa, però estic tan emocionada que no m’amuina gens.

Tornem a parar. Aquest cop un holandès que va amb nosaltres al cotxe li demana una samarreta a un dels nois i fan un canvi, aquesta samarreta és la del president de Madagascar i tot i que està bruta, ronyosa i suada, se la posa sense fer escarafalls. Suposo que és un record que vol tenir.

Seguim el nostre camí fins a “Belo Tsiribihina”, on ens trobem per fi amb el Tovo que com sempre ens rep amb un somriure i unes paraules agradables. Fem una parada per dinar, aquest cop ràpid i lleuger ja que com de costum anem amb el temps just. Sembla que el cotxe està arreglat o almenys podem fer uns quants quilòmetres més, tot i que continua fent sorollets i ara la guantera es trenca!!!

Ell segueix al seu ritme, esquivant bonys, pedres i bassals i sempre a un ritme intrèpid.

Tornem a travessar un riu, es troba amb uns companys i fa petar la xerrada, mentrestant faig un repàs de totes les coses que he vist i totes les dates, observo amb tafaneria al Tovo i els seus companys que riuen i conversen animadament. El Manel surt a fora i fa vídeo.

Arriba el gran moment i ara arribem a la famosa “Avinguda dels Baobabs”, baixem del cotxe i jo immensament sorpresa em quedo bocabadada contemplant la grandiositat dels arbres, el Tovo ens deixa una estona perquè ens entretinguem i fem fotos, hi ha gent per totes bandes i de tots els països, però jo sincerament estic tan impressionada que m’oblido de tot i no deixo de fer fotos,  això és tot un espectacle i fem les postes de sol, el capvespre, la tonalitat de llums i fins i tot la nit on avui podem gaudir d’una increïble i meravellosa lluna plena.

El Tovo ple de goig somriu i es fa fotos amb nosaltres.

Tornem a agafar el cotxe i anem cap a Morondava.Tot torna a la normalitat i ara el cor ja no em batega amb tanta força, malgrat tot intento retenir cada moment viscut i tota la llum, la resplendor i la grandiositat d’aquest impactant espectacle.

Arribem al mateix hotel on vam estar fa uns dies i que està prou bé, aquest cop sopem a l’hotel i molt bé!!!

El Manel es demana unes brotxetes de gambes i jo peix.

Mirem pel balconet i contemplem la lluna plena, després anem a dormir.

Passejant per l'Avinguda dels Baobabs